En l’entrada anterior vaig explicar quins recursos entre absurds i ridículs s’estan estenent, normalitzant i fins i tot imposant per dignificar les dones en el discurs. No tornaré a comentar la falta de criteri lingüístic dels seus defensors, però sí que vull destacar-ne la bona voluntat. Estem d’acord que les dones i els homes ens mereixem rebre un tractament igualitari en el discurs quotidià, en els mitjans de comunicació i a tot arreu. Ara bé, per fer-ho no cal perdre de vista la normativa i el sentit comú, sinó detectar i eliminar la asimetria amb què utilitzem la llengua per referir-nos a cada sexe.
I com es fa, això?
D’entrada, prenent consciència de com ens expressem. Sovint emprem expressions sexistes sense adonar-nos-en, simplement perquè les tenim interioritzades. I vull pensar que la major part de les vegades no es fa amb mala intenció, però això no és una bona notícia; és el reflex d’una cultura androcèntrica.
Un exemple d’això el trobem en la premsa esportiva, en què habitualment trobem la denominació infantilitzada noies en lloc de dones per referir-se a les esportistes; en canvi, és estrany sentir que als homes se’ls anomeni nois.
I de manera semblant, en el discurs espontani del dia a dia reflectim la naturalització del masclisme en la nostra cultura. Tots tenim al cap que el tractament protocol·lari per a un home és senyor; en canvi, a una dona l’anomenem senyora o senyoreta en funció del seu estat civil (mentre que les connotacions de senyoret responen a altres consideracions). Si volem tractar els dos sexes de manera equivalent, hem de fer servir únicament senyor i senyora.
En la mateixa línia trobem el mal costum d’esmentar les dones pel nom i els homes, pel cognom (independentment del seu estatus). Ara que s’acosten les eleccions presidencials als EUA, ens fem un fart de sentir parlar de Trump i Hillary. No se’ns acudiria mai esmentar formalment un home sense el cognom (quina falta de respecte, no?). Però no trobem irrespectuós voler fer més informal o propera una dona poderosa esmentant-la només pel nom. I això, si té sort i no li diuen simplement la dona de l’expresident, continuant amb l’exemple anterior.
És tristament habitual identificar una dona amb el parentiu que tingui amb un home, com si el seu prestigi social depengués de qui sigui el seu pare o amb qui s’hagi casat. Ja pot ser cirurgiana en cap o jutgessa del Suprem, que com el seu marit tingui certa notorietat pública, serà “la dona de”. I la cosa no acaba aquí. Arran dels últims jocs olímpics, per exemple, hem viscut autèntics atemptats contra la dignitat perpetrats per alguns mitjans de comunicació. De segur que us vénen (venen, ara sense el diacrític) a la memòria titulars en què s’elogiava i es donava protagonisme als entrenadors o als marits de les medallistes, i elles hi quedaven en un segon pla, si és que arribava a figurar-hi el nom. Podeu veure’n uns quants exemples aquí.
Aquestes denominacions dependents fan que es dilueixi la identitat individual de qui, en principi, era el subjecte principal de la informació o del comentari en qüestió. Així, doncs, evitarem identificar una dona com la filla de o la senyora de, ja que podem distingir-la perfectament pel seu nom i cognom, per la seva professió o per alguna característica pròpia que sigui rellevant al context.
Però anem amb compte. Si parlem de professions, hem de vigilar de no caure en els estereotips de gènere, de l’estil de: les senyores de la neteja, les infermeres, les secretàries, etc. Aquestes denominacions només són vàlides si parlem d’un grup concret integrat per dones. Però si parlem en general d’un conjunt de treballadors d’aquests sectors, no és correcte citar-los en femení simplement per generalitzar, donant per suposat que són feines de dones. Per evitar-ho, tenim diferents recursos: per exemple, podem dir el personal de neteja (neutralització), els infermers o els secretaris (masculí amb valor genèric),que serveix per a tothom mal que pesi a alguns.
  
Un altre aspecte que val la pena comentar són les caracteritzacions que fem de les dones i dels homes, que contribueixen a mantenir-ne una imatge estereotipada. Observem diferències, per exemple, en l’adjectivació: mentre que a l’hora de descriure un home se’n solen destacar característiques de la personalitat o de la feina (competent, intel·ligent, professional), quan es descriu una dona els adjectius se centren en el físic i en aspectes afectius (elegant, guapa, jove, amable, dolça). I curiosament, quan se’n destaquen característiques com la fortalesa o el lideratge no sempre es fa en sentit positiu: manaire, agressiva.
A més, deixem anar tranquil·lament adjectius en sentit figurat com conyàs o collonut, que identifiquen femení amb negatiu i masculí amb positiu. O considerem que actuar com una nena és dolent i en canvi comportar-se com un home és positiu.
I per últim, vull comentar breument la necessitat de defugir expressions que promoguin la feminitat com a fet diferenciador, condicionant o connotat d’alguna manera. Fixeu-vos en la contraposició de literatura / literatura femenina o la selecció / la selecció femenina. Aquí entenem el genèric com a masculí, i en aquest cas no hi ha una explicació gramatical que ho justifiqui.
No es tracta de criticar la tendència imperant, sinó de fer una mica de pedagogia perquè vagi minvant. Perquè l’autèntic llenguatge no sexista no consisteix a desdoblar i neutralitzar a discreció, sinó a detectar i expulsar el petit masclista interior amb què ens han contaminat anys i anys de tradició androcèntrica.