Avui us vull parlar de l’anomenat llenguatge inclusiu, no discriminatori o no sexista i del debat que ocasiona entre lingüistes i no lingüistes. Per als que no tingueu clar a què em refereixo en poso uns quants exemples típics:   

· S’enviarà una carta als treballadors i les treballadores de l’empresa.
· L’estudiantat universitari, en peu de guerra.
· A casa totes som vegetarianes: la mare, el pare i les tres filles.

Trobeu que les frases anteriors són correctes? Sobre aquesta qüestió hi ha tantes opinions com persones, i fins a cert punt és comprensible, però hem de saber que no tot s’hi val. Com que les professions relacionades amb la llengua solen estar poc regulades i, a més, tots sabem parlar, ens atrevim sense gaire miraments a opinar sobre temes lingüístics, fins i tot sobre qüestions una mica tècniques que no dominem. És cert que el tema donaria per a un llibre sencer, però en aquesta entrada només en destacaré alguns aspectes bàsics.  

D’entrada, deixant de banda els gustos personals, hem de tenir en compte que el gènere gramatical no marcat sol coincidir amb el masculí, i que no és correcte emprar el femení per a referir-nos a homes ni a un conjunt d’homes i dones. A partir d’aquí, que cadascú parli com vulgui; sempre que sigui conscient de quan s’està saltant la normativa, la gramàtica i l’evolució de la llengua. Generalment, les opinions i les iniciatives que s’allunyen de la norma es basen en benintencionats arguments socials, psicològics, polítics, etc. però no en criteris lingüístics. Fixeu-vos que no s’escandalitza ningú en veure que el nombre gramatical menys marcat és el singular i que de vegades el fem servir per a designar plural. Igual que el temps verbal menys marcat és el present i el podem utilitzar per a descriure temps passat o futur. No hi ha ningú en contra perquè no és una qüestió de sexes.  

En canvi, el motiu que fa equiparar masculí a genèric ens pot molestar, d’acord, però la realitat de la llengua és que si ens diuen «Benvinguts!» quan entrem en grup en un lloc, les dones entenem que també hi som benvingudes, no ens sentim excloses del grup. De la mateixa manera, podem formar part d’un equip d’enginyers o d’advocats; no necessitem que ens anomenin separadament, com si no fóssim exactament iguals com a professionals. A algú li suposa un problema no tenir una desinència pròpiament femenina per a periodista o fisioterapeuta?, o per a àgil o intel·ligent? Simplement, per motius evolutius arbitraris, aquestes paraules no han desenvolupat flexió de gènere; la mateixa forma ens inclou a tots i no passa res. Els desdoblaments són innecessaris i absurds per molt que una paraula tingui doble terminació, perquè valents ho som tots, tant els valents com les valentes.  

De vegades, per evitar l’enfarfegament de desdoblar-ho tot, recorrem a l’ús de noms col·lectius i a formes genèriques o neutres. Aquesta opció no és intrínsecament errònia, el problema és que se sol utilitzar com a recurs per evitar la forma que interpretem com a masculina. No hi ha cap mal a dir la comunitat científica, però és igual de vàlid, formal i respectuós dir els científics, i no s’ha d’arraconar aquesta forma en favor de l’altra. Tampoc no hi ha cap problema per dir el professorat o el funcionariat si s’utilitza bé; l’error és considerar sexista emprar els professors i els funcionaris amb valor genèric, i no podem consentir que ens ho facin «corregir». I sobretot procurem no passar-nos homogeneïtzant tractaments, no sigui que acabem neutralitzant unes directores anomenant-les directiva.  

Quant a la feminització de termes suposadament masculins, no cal comentar despropòsits de l’alçada de tothom/totdon, homenatge/donanatge, monoparental/monomarental. La ignorància en temes d’etimologia es fa dolorosament evident quan sentim tocar campanes i no sabem on.   Finalment, trobo que val la pena esmentar recursos més subtils que pretenen evitar el masculí genèric impersonalitzant les frases. Consisteixen a fer servir determinants i pronoms sense marca de gènere, optar per construccions passives o imperatives, o elidir el gènere del subjecte, entre d’altres. És perfectament normatiu dir, per exemple, qui faci tard no vindrà; entesos, però és igualment adequat dir els que facin tard no vindran (o les que facin tard no vindran si ens referim només a dones). En aquests casos, ningú no ens pot fer limitar-nos a una única opció; podem alternar-les com vulguem. Ocultar o no el gènere no presenta cap problema des del punt de vista lingüístic; ara bé, emprar construccions neutres no sé com ajuda a donar notorietat al femení en la llengua.  

Tot això és el resultat d’atorgar poder de decisió sobre la llengua a qui no en té prou coneixement, o a qui es pensa que en té tant que la pot reinventar. Voler institucionalitzar la «necessitat» de donar un tractament a part al femení, o dissoldre’l en l’ambigüitat, és crear un problema lingüístic que no existia. No calia inventar-se expressament un mot com estudiantat (no normatiu i sense ús espontani) només per evitar estudiants. No té sentit.   

Sóc conscient que moltes persones volen de tot cor eradicar el masclisme i visibilitzar les dones en una cultura que ens menysprea i ens tracta com a mercaderia. Però no sé quin raonament il·lús els fa arribar a la conclusió que atribuir un significat nou als gèneres gramaticals canviarà alguna cosa en la mentalitat dels qui ho necessitarien. I els qui creiem en la igualtat i el respecte no necessitem que ens parlin d’una manera ridícula i agramatical per continuar sent com som i defensar els drets dels homes i les dones en igualtat.  

I si volem eliminar el tractament discriminatori, condescendent i infantil que patim, sobretot en els mitjans, —sovint, de manera inconscient— hi ha moltes maneres de fer-ho que no atempten contra la llengua ni contra el sentit comú. N’explicaré unes quantes en la propera entrada.